6 de jul. 2013

Pedals del Pedraforca 2013. L'aventura continua


Un nou repte, una nova aventura per tres amics. Tres companys. Aquest any i veient com amenaçava el temps a la Val d'Aran, davant de la impossibilitat de convencer al Carles per anar a Menorca, ens treiem del cap la Pedals d'Occitània i marxem cap a Gòsol.
La ruta en sí està preparada per fer-la en dos dies. 110km i 3.500 de desnivell acumulat em va sortir a mi al GPS. Però nosaltres, seguint la nostra manera de viure la bicicleta i l'entorn pel que pedalem, decidim fer-la en tres dies i gaudir de la gent, indrets, paisatges. Descobrir una banda del Pedraforca que no coneixiem. I per gaudir de tot no pots anar amb presses.
La primera etapa vam tenir de tot, indrets encantadors per pedalar, trams "tècnics" jejeje m'encanta aquesta paraula que vol dir "baixa de la bici carellot que te la fotràs" rampes en alguna que d'altra cama i un ensurt de veritat quan en Carles va sortir volant pels aires en una baixada plena de rocs que ens va sorprendre al sortir d'un revolt i on els frens no van aconseguir parar la bicicleta. Semblava que baixéssim per la mateixa la tartera del Pedraforca . Per sort per mi al veure perdre l'equilibri al Carles  em va donar temps de frenar poc a poc i parar la bicicleta, patinant d'una banda a una altra ben bé 25m, si arribo a anar davant soc jo qui salto pels aires.
Després de l'ensurt inicial, el Carles es va movent poc a poc i sembla que no ha estat res. Aquest esta com una roca tu, a mi en feia mal tot només de veure'l.
La primera sorpresa agradable arriba al punt de control. Can Blanc, una masia al  mig del no res, habitada per la Monica, el seu marit i dues nenes. Una de quatre anys i l'altra de mesos.
Segellem, prenem unes Drogocoles i demanem alguna coseta per picar. Jo entenc "algunes xips" i li dic que si, que perfecte.
Redeuuuu quin dinar ens va preparar amb un no res.
Truita de patates de l'ort amb formatge d'ovella de la zona, amanida de pasta amb salmó fumat, amanida de cogombre amb advocat, tot acompanyat amb unes "tortes" de blat de moro i un vinet fet per ells amb múltibles propietats.
Mare de Deu!!!!!!!!  I tot acompanyat amb un somriure, amabilitat i sencillesa. I la Mónica patia perquè no ens esperava, no tenia res a punt i ens quedaríem amb gana.
Reberències, petons i fins i tot un monument li hauriem d'haver fet.
Marxem contents per afrontar la part més dura de l'etapa, l'ascensió a Les Collades Altes, per sort amb les reserves ben plenes. Arribem al més de 2.000m per primer cop aquest any.
A partir d'aquí baixem i baixem, quatre pujadetes de res i arribem a la segona sorpresa agradable, l'Hostal Cal Nin a la Coma, patíem per haver de dormir en un hostal però nois, fantàstic.
Acollidor, net, amb menjar casolà en abundància, amabilitat...
I el millor de tot, una habitació doble per cadascú.
Quan la sencillesa i la humilitat no ha d'anar renyida amb l'excel·lència.

Namasté

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada