Us heu preguntat mai quina és la raó que ens fa passar, en un tres i no res, de l'ansietat per iniciar una aventura, a la mateixa ansietat per finalitzar-la. Per arribar al final.
Poques vegades valorem plenament el temps que passem realitzant una aventura i només pensem en arribar al final de l'etapa.
Una victòria més de la ment sobre el cos.
Durant les dues hores i mitja que vam estar arrossegant la bicicleta per la ruta Ribagorçana Romànica dels collons, només pensava en arribar al final, en finalitzar aquell calvari. "Jo he vingut a pedalar, a que la bicicleta em dugui a mi no jo a la bicicleta" I per un moment va passar per la meva ment la pregunta que mai no vull arribar a escoltar :
"Què faig jo aquí?"
Però un fet desafortunat, fruït d'un moment estúpit, d'una arrencada infantil i la resposta totalment positiva del meu company, em fan adonar que la meva ment m'estava derrotant. Gràcies Luis.
Res, vamossssss!!!
Sortim del sender de "Mordor" i res millor que una capbussada al riu. Al carles se li il·luminen els ulls i abans no deixem la bicicleta en un lloc segur ell ja és dins l'aigua. A l'altra vida segur que va ser un animal acuàtic.
Sort d'aquest bany. La pujada posterior fins a Iran va ser com pedalar per l'infern. Prop dels 40º de temperatura, les rodes semblava que es fonien amb el terra. Pedalàvem sobre grava fina però semblaven rocs de pam. Alguna cosa nostra vam deixar en aquella pujada i el Carles alguna cosa més que nosaltres.
Arribem a Iran, deshidratats, sense quasi alè per dir-nos res l'un a l'altre. Només encaixades de mans i copets per felicitar-nos per arribar. Les dues cocacoles que ens fotem per vena ens senten a glòria, i la gana se'ns obre de cop i volta al veure la "mica" d'embotit que ens treuen amb pà amb tomàquet.
Hostieeeeee que bons!!! patés, formatge, bull blanc, bull negre, llonganissa, fuet, xoriç... no hi cavíem a la taula.
El tracte com sempre exquisit de la gent de Iran, sens dubte el millor de la ruta.
"Cuidadooooor!!" Quan engeguem de nou, el Carles es posa els auriculars amb música a les orelles. Entre l'embotit, les cocacoles i la musiqueta dels collons comença a tivar cap amunt. Encarant el coll de Sant Salvador, 7 km de pujada. Perquè no sigui dit, el Luis i jo a roda, pim-pam, pim-pam. La mare que el va...
Arribem dalt ja desfondats.
Última pujadeta del dia, les més fortes, cap a Castellars. Ens recordem de la "musiqueta del Carles" "Demà li amaguem!!"
Últims 2km amb rampes de quasi el 23% eterns. Li diem a l' Speedy que vagi a encarregar les birres fresquetes i el Charlye i jo acabem junts. Gràcies compi!!
57 km amb una calor sofocant.
CASTELLARS - VALÈNCIA D'ÀNEU 2a i 3a etapa
Pugem les rampes més dures de la Pedals de Foc amb ganes i amb la combinació màgica de L-carnitina + Iboprufeno.
Arribar fins a les esglèsies és bufar i fer ampolles, però la pujada al ditxós Coll de l'Oli es fa eterna, duríssima. Torna a acompanyar-nos la calor sofocant, ni gota d'aire i prop dels 38º. Jo acabo l'etapa extenuat, torrat, amb una insolació de collons i el quàdriceps tocadíssim. Però el cos humà és una màquina de la que no coneixerem mai els límits.
Després d'unes birretes, un bon sopar i la companyia de dos fantàstics amics, fan que al aixecar-me el dia següent, pugi a la bici i amb dos collons afronti l'etapa més alpina de la Pedals, i la més guapa de totes.Cap el Coll del Triador, sostre de la ruta a 2.300m. Sembla que toquis el cel. Vaques, cavalls, voltors... Una vaca enorme es planta al mig del camí, amb dues banyes immenses i sembla dir "què collons foteu aqui a aquestes hores?"
Durant aquesta etapa comparteixes alguna cosa més que aventura amb els companys. Comparteixes complicitat, sentiments. (Ai que em poso tonteta...)
Fantàstic, i més encara quan al arribar a l' hotel hi ha piscina!!!!!!! Quasi ens hi fotem amb bicicleta i tot.
L'anecdota de l'etapa i de la Pedals sencera...
La Rentadoooraaa!!! 27 euros ens van clavar els molt fills de pu... per rentar-nos la roba. I ens la donen humida els molt cabrons.
